Antiga alqueria àrab donada per Jaume I a Domenec de Teylla l'11 de maig del 1249, i a Ferrer Matoses el 19 de juliol del mateix any. El Llibre de Repartiment l’ubica en l’Alfondec de Marigne i hi apareix com a Beniayroy, Beniayro, Beniargon i Benihayron.

Amb l’emperadriu Constança passà a la Corona fins 1298 en què Jaume II atorga el senyoriu al monestir de la Valldigna; situació que es prolonga fins el segle XIX. En 1336 s’atorga carta pobla que cedeix les terres en emfiteusi. En la Guerra de la Unió els moriscs s’uniren als castellans contra el rei Pere IV i els monjos, que hagueren de fugir; en acabar la guerra amb el triomf del susdit monarca aquest va condemnar a mort tots els sublevats però era tal la quantitat que el senyor del lloc, l’abat del monestir, va assolir del rei un indult i el dret a vendre-los com a esclaus seus. El 1411 va sofrir les conseqüències d'un terratrémol. El 1519 com a conseqüència de les Germanies els moros van ser obligats a batejar-se, de deu en deu, a la capella de la Mare de Déu de Gràcia del monestir. L’expulsió morisca de 1609 va permetre els monjos reforçar els seus drets senyorials mitjançant carta pobla d’aqueix mateix any que repartia la terra en lots d’unes 3 Ha concedides en emfiteusi. Durant el període XVIII-XIX l’estructura social era la d’una comunitat camperola empobrida en la seua major part. L'abolició del règim senyorial i la desamortització eclesiàstica posaren fi al domini del monestir. Durant la II República (1932) s’hi declararen expropiables el 13,5% de les terres de propietaris no residents al municipi. Durant la guerra del 36-39 s’hi va constituir una col·lectivitat agrària de la CNT.